SOBRE EL PROJECTE

El món s’ha convertit en una coctelera immensa d’éssers marginats que lluiten per fer-se sentir. Un ésser marginal sense veu és un ésser doblement marginat. Això és el que li pot passar a una persona qualsevol, sense perfil definit, “un home sense atributs” com diria Musil, habitant d’una zona perifèrica de la ciutat: no pertànyer a cap d’aquestes classes en les quals la marginació s’estructura -es tracta, horror!, d’un ésser convencional-, fa que no tingui veu perquè ningú no li posarà davant un altaveu atès que a ningú li importa el que pugui dir des de la seva irrellevant “normalitat”. Aquesta doble marginació és la que enfoca Marcelo Viquez en el seu projecte “3 barris 3”, desenvolupat en la perifèria de Palma, a l’illa de Mallorca.

Els barris triats, Son Gotleu, La Soledat i Polígon de Llevant, constitueixen aquesta perifèria amorfa de l’Est de la ciutat on tota veu baixa diluïda en una espècie de soroll de fons planetari i urbà, on el sotragueig de sala de màquines veïnal no deixa espai per a la queixa ni per al sospir. El projecte es materialitza en una pàgina web interactiva en la qual, sobre un plànol de la ciutat, apareixen les localitzacions dels enregistraments que Marcelo Viquez ha realitzat d’aquestes veus sense veu. L’espectador, o consumidor de l’obra, pot clicar sobre cada localització per a desplegar l’enregistrament. Però també pot desplaçar-se a les parades d’autobús de cada barri triat, on trobarà, disposat en negre sobre blanc en els OPIS al costat de la marquesina (per cert, OPI vol dir Objecte Publicitari Il·luminat), una frase lapidària extreta de l’enregistrament efectuat en aquest lloc. Es tracta de frases reivindicatives, contundents, en general afortunades. Frases de gent conscient de la seva marginació, i per tant pronunciades sense filtre. Frases trobades, com objet trouvé, per l’artista, i assenyalades en una sort de ready-made purament conceptual.

La proposta de Marcelo Viquez s’emmarca en la línia de l’anomenat art participatiu, a més de recollir aspectes essencials de l’art relacional definit per Bourriaud, no debades es focalitza en “l’esfera de les relacions humanes i el seu context social”. El format bifront del projecte, amb una cara digital i l’altra analògica, no fa més que posar de manifest una realitat tirànica en la qual una nova marginació s’aixeca enfront dels analfabets tecnològics, alguns d’ells condemnats per mancar dels recursos econòmics per a incorporar-se a la nova normalitat.

L’artista, conscient de la seva marginalitat, pugna per tenir veu i compartir-la amb els seus germans de marginació. Si es queda només, amb la seva veu i sempre al marge, haurà aconseguit, en aquesta obra, el seu objectiu.

Carlos Jover